“Qualsevol acció per molt íntima i secreta que sigui, ressona en l’univers”

Kôdô Sawaki va néixer en una família de set germans, acomodada, prop d’Ise Shrine, el 16 de juny de 1880. El seu nom de naixement va ser Tsaikichi. Quan tenia cinc anys, la seva mare va morir i a l’edat de vuit va perdre al seu pare. Va ser adoptat per un amic del seu oncle, Sawaki Bunchiki. Jugador professional, feble i gandul que no creia més que en “el tabac i el sexe”. Havia tingut onze dones, la d’aquell moment era una prostituta que patia crisis d’histèria. Als tretze anys Tsaikichi va haver de treballar per menjar i es va convertir en l’encarregat de supervisar els saldos dels jugadors. Després de presenciar la mort d’un home d’avançada edat en un bordell, va prendre consciència brutalment que no desitjava acabar la seva vida d’una manera tan deshonrosa. Aquest incident li va portar cap a la via del budisme. Va agafar terror a la seva manera de viure. Va conèixer als Morita Soshichi, persones honestes que havien rebut una gran educació, l’ajuda que va rebre d’aquesta família va ser una finestra oberta a la veritat. Va començar a freqüentar un temple shinshu i, quan estava temptat si es feia monjo per escapar de la seva família, un sacerdot shinshu li va aconsellar que millor s’orientés cap al Zen. El 1896, va anar cap al temple Eihei-ji.

Una vegada allí van començar les dificultats ja que sent un desconegut no va poder fer-se monjo i va haver d’acceptar una plaça com a servent, la qual cosa li va permetre malgrat tot aprendre a practicar Zazen. Finalment en 1897, amb Sawada Koho Oshô, en el temple de Kyûshû, va rebre Tokudo, l’ordenació de monjo amb el nom de Kôdô. Va romandre dos anys al costat d’aquest mestre.

Més tard va conèixer el mestre Fueoka Sunum Oshô. Aquest li va ensenyar la manera justa: no buscar el Satori ni cap altra cosa. Simplement asseure’s en Zazen. Aquesta relació mestre-deixeble va durar un any i va ser interrompuda el 1900 per la incorporació de Kodo a l’exèrcit. El 1904, duran la guerra rus-japonesa, va ser enviat amb la infanteria al capdavant Xinès on va ser ferit greument. Va tornar a Japó per rebre cures mèdiques i passar la convalescència. El 1905 va ser reexpedit a Xina fins al final de la guerra.

El 1908, els vint-i-nou anys, va entrar a l’escola d’Horyu-ji en Nara on va cursar estudis de filosofia, sense descuidar mai la pràctica de Zazen ni els ensenyaments del Shôbôgenzô.

En 1912 es va convertir en el primer assistent del dojo Tantô del temple Yôsen-ji.

Més tard va tenir un període de solitud, concentrat en la pràctica de Zazen, en un petit temple a la província de Nara.

El 1916 va abandonar aquest retir per convertir-se en professor, Kôshi, en Daiji-ji Sôdô. Alguns anys després, el 1922, va deixar Daiji-ji per viure a casa d’un amic.

El 1923 va començar a viatjar pel Japó per donar conferències i dirigir Sesshin -retirs de pràctica de Zazen-.

El 1935 va arribar a ser professor de la universitat de Komasawa, on feia conferències sobre literatura Zen, dirigint també la pràctica de Zazen, per més tard ser el director, Godo, del temple Sōji-ji. És en aquest moment, l’any 1936, quan Yasuo Deshimaru es va convertir en el seu deixeble.

Fins abans de la guerra, el 1940, Kôdô Sawaki va dirigir també un gran temple a la muntanya, el Tengyô Zen-en. Va ser després de la guerra quan va arribar a ser especialment conegut a Japó organitzant Sesshins i Camps d’Estiu en diversos llocs. Ensenyava, donava conferències tan a les universitats com a les presons, i va participar en la fundació de nombrosos dojos. L’anomenaven “Kôdô sense estatge” perquè va rebutjar instal·lar-se en un temple i viatjava sempre.

Va portar aire fresc al Zen moribund d’aquella època, reintroduint la pràctica universal de Zazen. Durant tot aquest període Taïsen Deshimaru el va seguir i Kôdô Sawaki li va transmetre el que en el Zen es considera l’essència del Budisme.

El 1963, als vuitanta-sis anys, va caure greument malalt i es va retirar a Antai-ji, temple que ell mateix havia transformat en un lloc de pràctica pura. Des del seu llit, passava  temps observant la muntanya Takagamine, i tres dies abans de la seva mort va dir a una monja: “Mira! La naturalesa és magnífica. Comprenc els problemes dels homes. Mai, en tota la meva vida, he conegut una persona a la qual hagués pogut sotmetre’m i a la qual hagués pogut admirar. Però aquesta muntanya Takagamine em mira sempre des de d’alt, dient: ‘Kôdô, Kôdô.’” Aquestes van ser les seves darreres paraules.

Va morir el 21 de desembre de 1965 a les 13.50 h